Sèries cancel·lades

“La putada més gran que et poden fer quan ets seguidor/a d’una sèrie és que la cancel·lin.”

Fa temps estava d’acord amb aquesta afirmació, actualment, he canviat de parer. I per què ho he fet? Bàsicament, perquè veig que ells no són capaços d’acabar una sèrie quan toca i jo no sóc capaç de deixar de veure-la si aquesta segueix emetent-se. Segueixo un munt de sèries que no voldria seguir, sèries que en un començament em van enganxar, que m’entretenien... Sí, ho sé, la culpa és meva, puc deixar de veure-les, ningú m’obliga, però no, no puc, és més fort que jo. He agafat estima als personatges, a més, sempre et queda l’esperança de que aquella serà l’última temporada i que els misteris es resoldran de cop i volta... sí, és una estupidesa, però és així, sóc així.

Per això dic que he canviat de parer, que cancel·lin una sèrie de la que ets seguidor té el seu punt bo. Tot i que et deixin amb el misteri a l’aire, si la cancel·len en el moment just, recordaràs els moments bons, i podràs eliminar la coletilla (afegitó amb català correcte), aquell “però” de quan fas una crítica: però la van allargar massa, però al final la caguen per complet, però a partir de la 3a temporada ja no val re...

Per aquest motiu, ara només començo sèries que han estat cancel·lades o que tenen poques temporades. D’acord, és mentida, fa poc m’he enganxat a Homeland i ja he vist totes les temporades emeses, però aquesta ho valia...

Algunes de les sèries cancel·lades que he vist i que en part m’alegro de que ho fessin són:

            · Utopia:

Conspiració, violència, virus, globalització... és una sèrie anglesa (que grans són els anglesos fent sèries) que consta de 2 temporades de 6 capítols cada una, està clar que com a sèrie cancel·lada té un final obert, cosa que no m’ha molestat i que recomano de veure. Com a fet curiós, dir que va rebre nombroses denuncies, sobretot per la violència que conté, tot i que jo quan m’he assabentat he al·lucinat, ja que tampoc hi ha tanta.  

Aquesta tracta sobre un grup de fans dels còmics que es posen en contacte per parlar d’un còmic (Utopia). L’autor d’aquest  va ser un malalt mental i en ell es prediuen alguns desastres que ha patit la humanitat. Per això, hi ha una organització (The Network), que busca l’adquisició de la segona part del còmic, la qual és inèdita i que aquest grup de fans sap de la seva existència i la seva localització, cosa que farà que es trobin immersos en el mig de tot.  

            · Flashfoward:

Sèrie americana d’una sola temporada que consta de 22 capítols. És cert que aquesta va començar amb un capítol molt prometedor i que després potser no va complir amb les expectatives creades, però igualment a mi em va agradar i tot i que no hi ha final, no me’n penedeixo d’haver-la vist.

Aquesta comença quan de cop i volta tota la població mundial perd el coneixement durant 2 minuts i 17 segons, en aquest temps, cada persona té una visió de la seva pròpia vida dintre de 6 mesos. La sèrie tractarà doncs de la investigació que farà un agent del FBI ajudant-se del seu propi flashforward, ja que en ell es veuen trossos d’aquesta.

            · V (2009)

Versió de la sèrie V de 1983, té 2 temporades i un total de 22 capítols. Suposo que hauria d’haver vist la sèrie original, però jo era molt petita i no ho vaig fer en el seu moment, i només recordava vagament alguna imatge d’ella, i de cop i volta fan una versió, així que no em vaig poder escapar d’ella. Qui va veure l’original té un record molt bo, però crec que o ho vivies en aquella època o no val la pena veure-la, i la versió... passable.

Tothom sap de què tracta aquesta sèrie, naus extraterrestres que arriben al nostre planeta i que segons diuen venen en to de pau. Grup d’humans que no els creuen i que comencen a descobrir secrets que aquests intenten ocultar...

            · Ringer:

Sèrie americana d’una sola temporada de 22 capítols i que la protagonista és Sarah Michelle Gellar, més coneguda com Buffy Cazavampiros. Tinc un bon record d’ella, i m’alegro que la cancel·lessin perquè aquesta és una sèrie que estic segura que haurien allargat temporada rere temporada.

Tracta sobre dos bessones que fa molts anys que no es veuen i que no passen pel seu millor moment. La Bridget que és una ex-stripper drogoaddicta en rehabilitació està sota protecció policial ja que va presenciar un assassinat. Aquesta escapa, ja que té por de declarar i demana ajuda a la seva germana Siobhan, però aquesta última es suïcida i la Bridget aprofita per fer-se passar per ella, ja que era una dóna rica i semblava que tota la seva vida era perfecta, però les coses no són el que semblen.

Bé, i aquí em paro, ja que anava a posar una més, però com no sabia si posar Kyle XY, Pan Am, Tell me you love me, Heroes, Infidels, The client List o Revolution... no em trenco el cap i marxo a dormir, potser més endavant m'animo i faig una entrada de cancel·lades 2, ja que amb algunes d'aquestes vaig gaudir força...

...Un viatge per Londres...

Ja que estic acabada de tornar de Londres, i que d’allà he portat bastantes coses relacionades amb llibres, sèries i inclús música, faré un recull d’aquests.

No cal posar la típica foto del Big Ben, ja que tinc una foto millor, i és aquesta:

Sí, com es pot veure, vam fer la parada obligada del Candem, i allà em vaig comprar aquestes fabuloses bambes, últim model, pintades a mà i amb una estreta relació del lloc (només falta que volin). No oblidem que el llibre de Peter Pan escrit per en James Matthew Barrie, està ambientat en l’època victoriana de Londres, un llibre que m’he llegit i que és idèntic a la pel·lícula de Walt Disney, la qual cosa va fer que m’esperés més d’aquest. 

A part, també haig de deixar constància de la visita a l’estàtua del "The Boy Who Wouldn't Grow Up" que hi ha a Hyde Park.

Per altre banda, passejant pel mercat de Portobello i perdent-nos pels carrers de Notting Hill (sí, vem passar pel lloc de la peli, però no mereixia foto), ens vam xocar de cop amb la casa de George Orwell, o això és el que posava en una plaqueta que hi havia a la paret. 

D’aquest autor m’he llegit tres llibres seus, La revolta dels animals, llegit per ordres de l’escola i del qual no tinc massa record, així que vull tornar-me’l a llegir algun dia; 1984, a vegades una mica repetitiu; i Homenatge a Catalunya, un rotllàs com una casa, però ja se sap que jo i la història no encaixem massa bé. I per posar una curiositat que suposo que és sabuda per tothom menys per mi, diré que George Orwell és un sobrenom literari i que el seu nom vertader era Eric Arthur Blair.

Bé, seguint amb els llibres, no podia faltar la típica foto de tot friki de Harry Potter a l’andana 9 ¾ de King’s Cross, després de fer cua, si si cua, hi ha molt friki suelto pel món, vaig aconseguir fer-me la foto. No crec que faci falta posar que és una saga de 7 llibres escrits per J. K. Rowling no?

I ja que estic, haig de confessar que les bambes no és l’únic que em vaig comprar al Candem, i aquí està la prova.

Camiseta número 1: Amb el símbol de les Relíquies de la mort, és a dir, el triangle que simbolitza la capa d’invisibilitat, la rodona que simbolitza la pedra filosofal i per últim, la ratlla que és la Vareta d’Àlber, la més poderosa del món.

Camiseta número 2: “Normal people scare me” frase de la sèrie d’American Horror Story, que segueixo ferventment.    

I bé, per acabar, haig de dir que també vam passar pel pas de zebra de la portada del disc Abbey Road dels Beatles. I sí, com a bones turistes despistades vam anar primer a la parada de metro Abbey Road, i un cop allà ens vem adonar que el pas de zebra no estava allà, molt simpàtics els que li van fotre el nom. Bé, sigui com sigui el pas de zebra és aquest, tot i tenir la foto creuant, crec que ja m’heu vist bastant fent el gilipolles amb la de Harry Potter.

Sí, ja sé que podria haver anat al museu de Sherlock Holmes i a mil llocs més relacionats, però tampoc cal no? S’ha de deixar coses per veure, sinó el següent cop que hi vagi no em quedarà res no?

El meu proper viatge és Dublin, poder m’emporto un Bram Stoker d’allà, a saber!  

Spin off's

Haig de confessar que últimament estic caient a les garres d’alguns “spin off”, no de manera conscient ni premeditada, però ara que em paro a pensar ja en són tres, gairebé quatre si conto la de “Angel”, de la qual vaig veure forces capítols fa molts anys.

Melancolia? Avorriment? Massa temps lliure? Ves a saber el perquè...

Per a qui no ho sàpiga, un spin off, és una sèrie derivada d’una altre. És a dir, una sèrie amb personatges o escenaris sorgits d’una altre sèrie, ja estigui aquesta en emissió o finalitzada.

Jo sóc de les de l’opinió de que la majoria de les vegades les segones parts són dolentes, amb excepcions, és clar, i amb els spin off’s em passava el mateix, o potser hauria de parlar en present... Bé, sigui com sigui, aquests són els tres que he vist en l’actualitat:

JOEY

És un spin off de la mítica sèrie de “Friends”, com es pot suposar està basat en el personatge de Joey Tribbiani. Aquest s’acaba de mudar a Los Angeles i segueix la recerca de tenir un futur com actor, compartirà pis amb el seu nebot, un noi molt intel·ligent però que no té facilitat a relacionar-se amb les noies i el qual està sobreprotegit per la seva mare, la qual cosa portarà a que en Joey tingui a la seva germana ficada a casa la majoria del temps.

És una sèrie que consta de dues temporades i que té el mateix format que “Friends”, capítols de 20 minuts aproximadament, còmica, i amb pocs escenaris, on la casa podríem dir que abasta el 80% de les escenes.

Personalment, dir que és una sèrie entretinguda, que per passar els migdies està bé, que aporta alguns somriures però poques rialles, però tot i així, compleix la seva funció.

ONCE UPON A TIME IN WONDERLAND

Spin off de l’actual sèrie de “Once Upon a Time”. Cancel·lada al març, per tant, ha quedat en tan sols una temporada, tot i així, té un final tancat, per tant, es pot veure sense por de quedar-se amb les ganes.

Aquesta sèrie es basa en la història d’Alícia en el país de les meravelles i segueix la mateixa línia que la seva sèrie original, relacionant diferents personatges Disney independentment de quin conte siguin aquests, i tenint la mateixa premissa de que l’amor vertader és únic i ho salva tot. Cal esmentar, que en algun episodi, viatgen a Storybrooke, i que recuperen en algun capítol a la malvada Reina de Cors, és a dir, a la Cora. A més, en la quarta temporada de Once Upon a Time, apareix un dels pocs personatges que personalment crec que es podrien salvar d’aquest spin off, la Sota de Cors o Will Scarlet.

La meva opinió no és molt bona sobre aquesta sèrie, tot i que me l’hagi vist en una setmana com a molt. Trobo que és una sèrie molt infantil, l’original la trobo per a tots els públics, però aquesta la considero que és per a nens, sense voler faltar el respecte a ningú. És un pastelón, tot gira al voltant de l’amor més cursi que ens podem imaginar, els efectes especials són el pitjor que he vist en la meva vida, i per si fos poc, els dolents fan pena, i això que un d’ells és Naveen Andrews (el Sayid de “Lost”), però no donen cap tipus de por, i a més, tenen una gran mania a apropar-se a un centímetre de la cara de l’altre, que més que intimidar sembla que es vagin a morrejar en qualsevol moment. A mi em va costar bastant endinsar-me en la història, però un cop veus cinc o sis capítols t’adaptes als personatges i als escenaris, i fins i tot, entreté i vols saber com acabarà, però personalment, crec que van fer molt bé en cancel·lar-la.

THE ORIGINALS

Sorgida de la sèrie “The Vampire Diaries”, les dues estan en emissió actualment. Aquesta es centra en el Klaus, quan aquest va a Nova Orleans i es retroba amb un protegit seu, en Marcel, el qual, s’ha fet amb el control de la ciutat. Això farà que en Klaus vulgui el poder absolut d’aquesta, a més, al mateix temps també arriben l’Elijah, que vol unir a la família, i la Hayley, que és raptada per les bruixes ja que amaga un secret que farà cridar l'atenció dels originals. 
A la ciutat començarà una guerra entre bruixes, vampirs i homes llop per fer-se amb el poder d'aquesta, mentre que els originals combaten alhora una lluita interna per a no trencar l'unitat familiar.
Personalment, tinc molt bona opinió d'aquesta sèrie. Trobo que té més acció que Cròniques, li donen un aire nou, ja que després de 6 temporades, m'està començant a cansar, la única pega que li trobo a aquest spin off és que no està la Caroline ni el Damon, per tot el demés, comença a superar la sèrie original.   

The leftovers

Sèrie americana creada per Damon Lindelof (Lost) i Tom Perrota per a la cadena HBO aquest mateix any, 2014. Per ara, només té una temporada i està a l’espera d’una segona.

Aquesta sèrie ens mostra com afronta la societat el fet de que el 2% de la població mundial desaparegui sense cap tipus d’explicació. La població de Mapleton, que és on es centra sobretot la història, intentarà donar resposta a tots aquests interrogants i seguir amb les seves vides com poden.

És una sèrie bastant rara, que dona molta importància a la part espiritual i sentimental de les persones. En cada capítol que veus, no pots dir que hagi passat massa cosa, però si et pares a pensar és a la inversa, tot i que no són capítols d’acció, si que aprofundeixen molt en els sentiments i les emocions dels personatges, en el seu patiment, les seves frustracions i el dolor que els produeix aquesta incertesa de no saber què ha passat, si tornarà a passar o on han anat aquells que han desaparegut per art de màgia.

És cert, que et passes la meitat o tres quarts de la primera temporada sense entendre re de re, fins que al final et dones compte que no hi ha res per entendre. Crec que no és una d’aquestes sèries on primer ens presenten els personatges, després ens plantegen un problema i per acabar aquest és solucionat, al contrari, és una sèrie on ens mostra la manera en que els personatges, les persones, afronten un fet insòlit, catastròfic i impactant. Sincerament, no crec que al final de la sèrie arribem a saber que ha passat amb aquelles persones, o el perquè ha passat, com dic, el que importa d’aquesta sèrie és veure els sentiments, les diferents maneres d’afrontar i de superar un esdeveniment d’aquestes característiques.

The leftovers és una sèrie molt ben cuidada, el openning, la banda sonora, les imatges, està tot mirat al mil·límetre per a que cada escena impacti i arribi a l’espectador, tot s’ha de dir, que la recomano, i tot i que sóc molt conscient que no a tot el món li agradarà, crec que tothom li hauria de donar una oportunitat.

El quadern de Noah

Estic segura que molts de vosaltres haureu vist la pel·lícula “El diario de Noah”, doncs bé, aquesta està basada en el llibre de Nicholas Sparks.

Tenint en compte que he vist la pel·lícula mil i una vegades, la comparació entre aquesta i el llibre ha estat inevitable. Per si algú encara no sap de que va, la sinopsi que podem trobar a la contraportada d’aquest és la següent:

"...Noah Calhoun ha tornat de la guerra i intenta refer la seva vida. Ha començat per restaurar aquella antiga casa que sempre havia desitjat tenir, però el que més li costa és desfer-se d'aquell record, el record de l'Allie i de l'estiu de fa catorze anys. Ha passat molt de temps però la força d'aquell amor interromput no li ha permès consolidar cap altra relació. L'Allie és a punt de casar-se, però tampoc no ha oblidat aquell estiu i no pot deixar de preguntar-se què hauria passat si tantes coses no els haguessin anat en contra. Per això no pot evitar tornar al poble per retrobar-se amb Noah. Un relat commovedor sobre l'amor en el seu estat més pur..."

Haig de dir que em pensava que el llibre m’arribaria més, sempre es diu que els llibres són millors que les pel·lícules, però en aquest cas haig de confessar que el film està molt aconseguit i que la història de l’Allie i d’en Noah atrapa des del minut 1. En canvi, el llibre si que és cert que enganxa i et permet entrar en la història, però tenia l’esperança de que aprofundís més en els personatges i en la història en sí. Aquest es centra sobretot en el retrobament entre la parella després de 14 anys, i passa de puntetes per l’estiu en que es van conèixer, la qual cosa m’ha deixat un petit buit a dins.

No és un mal llibre, el contrari, és una història d’amor explicada amb molt sentiment, sense caure en cursileries i sense embafar, la qual cosa li agraeixo i ajuda a que entris en la història i puguis gaudir d’ella. Gràcies això, i a que és un llibre de 230 pàgines (format butxaca), és perfecte per llegir al transport públic, ja que és un llibre lleuger, fàcil i de lectura ràpida.

I per últim, només vull confessar, que al final, tot i haver vist la pel·lícula, no vaig poder reprimir les llàgrimes, així que si teniu ganes d’una lectura romàntica, però no embafadora, us recomano que el llegiu, i si és possible, que ho feu abans de veure la pel·lícula.

Corazón de Mariposa

“Corazón de Mariposa” és una novel·la d’Andrea Tomé, guanyadora de la segona edició  del premi literari “LA CAIXA” / PLATAFORMA.

Aquesta autora amb només 19 anys s’ha atrevit a escriure sobre una malaltia que pateix per desgràcia una part de la nostra societat, l’anorèxia. Però a més, l’autora ha patit en les seves carns aquest trastorn alimentari, fet pel qual encara li atorga més valentia i mèrit a l’assumpte.

La sinopsi del llibre és la següent:

“...Victoria y Kenji comparten un secreto: las cicatrices que recorren sus muñecas. Para ella, los días transcurren contando calorías e intentando que su hermana no la obligue a comer más de lo que ella considera suficiente. Él vive escondiendo las marcas de su pasado bajo tatuajes y trabajando de sol a sol en un bar para amantes del rock. Ambos están solos, aislados del mundo… Hasta que Kenji descubre a Victoria en los baños del bar donde trabaja rodeada de un charco de sangre. Todos creen que ha intentado suicidarse, porque sufre anorexia, porque su novio acaba de dejarla, porque en definitiva parecía inevitable. Pero nadie la entiende realmente… hasta entonces. Victoria y Kenji se mueven a la velocidad de la vida e, inevitablemente, acabarán encontrándose...”

Què dir d’aquest llibre, sincerament m’esperava molt més d’ell, amb això no vull dir que hagi estat una mala lectura, perquè no és així, però tampoc m’ha meravellat.

Al començament, et sorprèn el tipus de prosa que utilitza, de quina manera descriu el consum d’aliments, com dóna tanta importància a les olors i als sons que l’envolten, i en certa manera, agrada, ja que descriu el món amb una visió diferent. Però al cap d’unes pàgines, aquest estil comença a cansar i a allunyar-te de la història. És com si cada cop que comencessis a connectar amb els personatges, amb les vivències o amb les situacions que van sorgint, alguna cosa et frenés de cop i et fes distanciar-te.

Personalment, crec que la història en sí es centra massa en la protagonista i en el pensament d’aquesta. S’aprofundeix poc en els personatges secundaris, es sap ben poca cosa d’ells, fet que fa que l’egoisme de la Victòria es faci molt més evident. A més, els diàlegs són molt artificials, secs i pobres, i per tant, la història d’amor entre el Kenji i ella es veu molt forçada i amb molt poca evolució. No es troben vertaders diàlegs entre ells, ni grans moments que et facin entendre com s’han enamorat, és com si tot esdevingués per art de màgia, i tractant-se d’una novel·la “realista”, s’espera una certa credibilitat.

Tot i així, no és una mala novel·la, el contrari, és una lectura fàcil i entretinguda que t’obrirà la porta a la ment d’una persona que pateix un trastorn alimentari, i en els moments que aconsegueixis connectar amb el personatge, o si més no, amb la situació, t’adonaràs de lo caòtic que pot semblar tot quan pensaments de calories, menjars, olors, gustos, sons... apareixen fugaçment al mig de la teva ment sense previ avís i  quan menys t’ho esperes.

Per cert, no vull deixar de destacar la gran dedicatòria d’aquest llibre, que diu així:

Això sí, haig de confessar que sóc una amant de les dedicatòries, d’aquelles que són fora de lo comú, és a dir, que no siguin les típiques de: ...als meus fills, i a l’amiga que em va acompanyar en aquest llarg viatge... (curra-t’ho una mica més, que és el primer que llegiran els lectors). I aquest llibre, a part de regalar-nos una magnífica dedicatòria només començar, també ens obsequia amb una frase a l’inici de cada capítol, la qual cosa m’ha encantat.  

El guardián del tiempo

“El guardiáin del tiempo” és una novel·la escrita per Mitch Albom, consta de 130 pàgines i està publicada per l’editorial MAEVA. Aquest autor ha escrit quatre novel·les més, de les quals destaco una, “Els dimarts amb Morrie”, i que segurament molts haureu llegit i gaudit amb ella.

La sinopsi d’aquesta obra és la següent:

"...Sarah es una adolescente de diecisiete años que apenas tiene amigos, se lleva mal con su madre y sufre su primer fracaso amoroso. Víctor es un empresario adinerado que sufre una enfermedad terminal. Sarah y Víctor tienen una cosa en común: no están conformes con la cantidad de tiempo que les queda de vida. Ella quiere poner fin a su vida y él que la vida no acabe nunca. El Padre Tiempo, que fue el primer medidor de tiempo de la humanidad, lleva desde épocas inmemoriales escuchando peticiones como las de Sarah y Víctor, como castigo por querer controlar el paso de las horas y los días.Finalmente, el Padre Tiempo consigue una misión, tiene la posibilidad de redimirse mostrando a Sarah y a Víctor el verdadero sentido del tiempo. Para salvarse debe salvarlos a los dos. Y para ello debe bajar a la Tierra..."

Cal esmentar que al començar aquest llibre tenia l’esperança de tornar-me a endinsar en un seguit de pàgines que em transportessin a un món ple de reflexions i de sentiments, però per desgràcia no ha estat així. “Dimarts amb Morrie” em va impactar moltíssim, no sabia de que anava quan el vaig agafar, i amb una gran rapidesa em va enganxar i em va emocionar, la qual cosa no ha passat amb  “El guardián del tiempo”.

Haig de confessar que no he entrat al llibre, la història no m’ha captivat i un dels motius és perquè no he pogut connectar amb cap dels tres personatges.

L’obra es divideix en capítols massa curts pel meu gust, tenint alguns només dues pàgines, i tenint en compte que cada un d’ells narra la història d’un personatge en concret, fa que no doni temps de connectar amb aquests. No és un mal llibre, té una bona reflexió final, és fàcil de llegir, però tot i que la idea és bona, no ha escollit el millor format per transmetre-la.